Informe final Rocafonda – El Palau [ pdf ]
per Nicolàs Barbieri
Rocafonda i El Palau són dos barris de Mataró densament poblats, amb problemes de qualitat constructiva dels edificis (molts sense ascensor), carrers angostos, voreres estretes i, fins fa poc temps, manca d’equipaments i d’infraestructures.
Informe final Pardinyes [ pdf ]
per Andreu Camprubí
El barri de Pardinyes és un barri amb una historia similar a la d’altres barris catalans: va passar de ser una partida rural a un barri industrial durant la primera meitat del segle XX; va rebre immigració interior a partir dels anys 50; aquesta immigració primer va habitar cases d’autoconstrucció i després promocions d’habitatge social.
El barri ha patit una desconnexió física i simbòlica de la resta de la ciutat al quedar darrera les vies del tren i tenir poques vies d’accés.
Informe provisional Santa Eugènia [ pdf ]
per Helena Cruz
El barri gironí de Santa Eugènia és fronterer amb el municipi de Salt, amb el qual forma un continu urbà on no es distingeixen els límits municipals. Fins fa cinquanta anys era un petit municipi independent que va patir els creixements urbans de Girona dels anys seixanta, acollint gran part de població immigrada del sud de l’Estat. La manca de planificació urbana d’aquella època feren que experimentés canvis profunds que van marcar el seu futur: passà a ser un barri amb una altíssima densitat de població, hi escassejaven les zones verdes i el seu element més emblemàtic, el Pont del Dimoni que l’unia amb el barri de Sant Narcís, fou desmuntat pedra a pedra i emmagatzemat.
Informe provisional Ciutat Meridiana [ pdf ]
per Ismael Blanco
Ciutat Meridiana és un barri del districte de Nou Barris de Barcelona situat a l’extrem nord de la ciutat. Encaixat entre els forts pendents de la serra de Collserola, el polígon industrial de Can Cuyàs i diverses infraestructures viàries (autopistes i línies de ferrocarril), forma part, juntament amb els barris de Torre Baró i de Vallbona, de l’anomenada Zona Nord. Des dels seus orígens en els anys 60, Ciutat Meridiana ha mantingut el caràcter de barri obrer. En l’actualitat, és considerat el barri amb la Renda Familiar Disponible per Càpita més baixa de tota la ciutat de Barcelona.
Informe provisional Bellvitge [ pdf ]
per Charlotte Fernández
Bellvitge és un barri de l’Hospitalet nascut a mitjans dels anys 60 i caracteritzat per la seva edificació a partir de polígons horitzontals. Es tracta d’un barri amb un intens bagatge històric fruit de la lluita dels seus veïns i veïnes per millorar les condicions de vida del seu barri que s’havia construït de manera molt ràpida deixant de banda els principals serveis. D’aquest recorregut, se’n deriva un fort sentiment de pertinença i orgull però també una sòlida interlocució entre els agents socials i l’administració. Actualment, es tracta d’un barri amb un espai públic de qualitat i nombrosos equipaments fruit de la gradual intervenció de l’Ajuntament.
Informe provisional Salt [ pdf ]
per Helena Cruz
Salt és un petit poble agrícola que amb la instal·lació de les primeres fàbriques tèxtils començà a rebre onades immigratòries que han caracteritzat el seu esdevenir. Primer, amb la creació del barri El Veïnat al voltant de la fàbrica Coma Cros; després, amb la construcció del Sector Centre per l’arribada de població andalusa i extremenya als anys seixanta. La tercera, procedent de països subsaharians i magrebins, s’inicià ja abans de la bombolla immobiliària, i es produí al Sector Centre, d’on moltes famílies que s’ho podien permetre havien marxat. La configuració urbana de Salt, tant lligada a l’arribada de nous habitants, ha marcat significativament la composició social, les identitats i els paisatges del municipi.
Ismael Blanco i Ernesto Morales
29 de novembre de 2013. 50 nens i nenes de 5è i 6è de primària al gimnàs del CEIP Mestre Morera, preparats per escoltar les explicacions de dos investigadors de la UAB sobre un estudi que parla del seu barri (i d’altres barris similars), de com s’ha vist afectat per la crisi, i de com la gent s’organitza per generar respostes a aquesta situació. Aclarit que no som investigadors de laboratori, sinó que el que estudiem són fenòmens socials i que la conversa és la nostra principal eina de treball, comencem l’explicació amb una història. La història d’una selva que pateix una gran sequera, davant la qual el lleó decideix construir un dic de contenció per assegurar-se la disponibilitat d’aigua, impedint-ne l’accés a la resta d’animals. El petit colibrí emprèn el camí cap a la presa d’aigua i amb el seu petit bec transporta la poca aigua que pot cap a la resta d’animals. Agraïts, però preocupats per la integritat física del colibrí, els animals l’animen a deixar-ho estar. L’esclat d’un incendi, però, els obliga a tots a actuar. Junts, fan caure el dic del lleó, aconseguint que l’aigua arribi un altre cop a tothom.
per Helena Cruz
Santa Eugènia és un barri de 16.358 habitants situat a l’extrem est de Girona que està unit amb el barri del Veïnat de Salt. Aquesta posició geogràfica a mig camí entre l’eixample gironina i el centre de Salt és una bona metàfora de la seva situació en termes sociodemogràfics. Si ens fixem amb les dades estadístiques veurem que comparteix amb Salt alguns indicadors que assenyalen una certa vulnerabilitat urbana. A dia d’avui té una densitat de 12.453 habitants/km2, compta amb un 36% de població d’origen estranger, una estructura d’edats jove, el 28% de la població no té estudis i l’atur hi té especial incidència.
Tanmateix, encara que sigui un barri perifèric, ha gaudit del fet de pertànyer a un municipi gran, on certes polítiques i inversions també hi ha arribat (tot i que alguns consideren que tard i malament).
Santa Eugènia era un poblet agrícola al costat de les hortes que fou annexionat a Girona perquè aquesta pogués expandir-se com una gran ciutat. Aquest fet, cinquanta anys després encara és molt present al barri, és l’eix de reivindicació principal que uneix a la ciutadania i estructura gran part de les activitats de les entitats culturals històriques.
Fou amb l’arribada de la immigració del sud d’Espanya que iniciaren els canvis: la construcció de blocs d’edificis sense reserva d’espais verds ni equipaments va configurar una morfologia urbana extremadament densa. Segurament per la seva posició geogràfica, i per oferir uns preus d’habitatge menors respecte la resta del municipi, a finals dels anys noranta començà a acollir població immigrant extracomunitària, que es localitzava en gran part en els edificis que eren abandonats per aquelles famílies que podien accedir a un habitatge de millors condicions.
Aleshores les associacions de mares i pares de les escoles del barri començaren a treballar de forma coordinada per gestionar l’arribada d’un nou alumnat, que moltes vegades era passatger. Així nasqué la Coordinadora de les AMPA, que treballà juntament amb els tècnics municipals per elaborar un pla comunitari que tingués per objectiu fomentar la convivència. I així va emergir un embrió que posteriorment ha esdevingut un espai de col·laboració estable que ha permès un treball conjunt entre el teixit veïnal i l’administració.
Si bé el passat independent és un element aglutinador de reivindicacions, a Santa Eugènia el catalitzador de les iniciatives ciutadanes és el Centre cívic de Can Ninetes. Aquest espai no és tan sols un equipament cultural, sinó que exerceix una funció de servei públic comunitari.
Aquesta no és una particularitat de Santa Eugènia, cal entendre-la en el marc de la política dels serveis socials de l’Ajuntament de Girona que des dels anys vuitanta han fomentat la ubicació d’aquests equipaments als barris, els quals han exercit una funció social i comunitària. L’ús intensiu d’aquest espai, l’apoderament de les entitats eugenials i el treball dels tècnics municipals ha permès configurar una xarxa de col·laboració que fa gairebé dos anys resultà en la cogestió de l’espai entre els serveis municipals i la Mancomunitat d’entitats de Santa Eugènia-Can Gibert.
Fou arrel del Pla de Barris que les entitats van percebre la necessitat de coordinar-se entre elles per tenir més força davant l’administració. Alhora però, la fundació de la Mancomunitat ha facilitat que les iniciatives ciutadanes puguin fer-se realitat. Moltes de les experiències d’innovació social que han emergit al barri durant els darrers anys ho han fet en el marc de la Mancomunitat: des de la creació del Banc del Temps Pont del Dimoni, fins a l’Escudella Solidària i Cuinem Juntes i Mengem en Família o la Xarxa cooperativa Santa Eugènia es nodreixen d’aquest espai d’acció i relació que permet coordinar activitats i unir esforços.
Això ha fet que Santa Eugènia, davant els impactes de la crisi, gaudeixi tant d’una estructuració del teixit veïnal fort i atent als canvis del barri com d’uns espais on treballar conjuntament amb l’administració. Unes condicions que la predisposen a resistir millor a la crisi.
Per Helena Cruz
El BlocSalt està al bell mig d’un dels escenaris que ens ha deixat l’explosió de la bombolla immobiliària. Es troba situat a la darrera zona de creixement urbà del municipi de Salt, un nou eixample residencial que ha vist aturat el seu desenvolupament urbanístic. El paisatge avui el formen alguns blocs residencials habitats que conviuen amb edificis acabats però buits, d’altres a mig construir, grues i esquelets de formigó, tots envoltats per solars plens de bardisses i grans avingudes despoblades. Una escola amb alguns barracons trenca la monotonia d’habitatges, en la major part de la zona no hi ha comerç i els baixos dels edificis són usats per bancs i caixes per publicitar ofertes de compra.
Tot seguit us mostrem algunes de les imatges que hem anat recollint durant la realització de l’estudi de cas de Pardinyes. Les forografies que us adjuntem a continuació les ha realitzat l’Ivan Bitrià, excepte les corresponents a la Mitjana, que les hem extret d’Internet.
Abans de les fotos del barri, us en mostrem unes de l’assmeblea del 15m del barri de Cappont, que també han estat entrevistats per aquesta recerca, ja que són l’única assemblea de barri del 15m existent a la ciutat.
Ismael Blanco
Si ens fixem només en les dades estadístiques, arribem a la conclusió que el barri de Ciutat Meridiana, en el districte de Nou Barris de Barcelona, és un autèntic polvorí. El 40% dels 10.832 residents de Ciutat Meridiana han nascut a l’estranger (en contrast amb el 20,9% del districte i el 21,5% del conjunt de la ciutat). Només un 4,4% de les persones que hi viuen tenen estudis superiors (per un 10,1 en el districte i un 24,9 a la ciutat). El barri concentra una de les taxes d’atur registrat més elevades de la ciutat (un 19%, pel 10,2 de Barcelona). En correspondència, Ciutat Meridiana s’ubica entre els 5 barris amb menor renda familiar de Barcelona, un 49% respecte la mitjana, només superada per avall per Trinitat Nova, Baró de Viver i Can Peguera. Darrerament, Ciutat Meridiana ha destacat també per ser un dels barris de l’estat espanyol amb més casos de desnonaments. Tot i que no hi ha dades oficials disponibles, algunes notícies aparegudes a principis de 2012 indicaven que hi havia pendents 400 execucions hipotecàries i que ja se n’havien produït 300, el que representava que un de cada cinc habitatges (3.670 en total, segons el cens municipal) estava afectat per un procés d’aquest tipus. Només en el carrer Perafita, es van produir 25 desnonaments durant el 2011.
Bellvitge és un barri situat a l’extrem sud-est de la ciutat de l’Hospitalet fent frontera amb el barri del Centre i amb el barri de Gornal mitjançant les vies del tren. Bellvitge també es troba delimitat per la Gran Via per sota i per l’enllaç entre la Ronda Litoral i la Ronda de Dalt de la banda del riu Llobregat. Pertany al districte VI i actualment té 25.528 habitants (2012).
El barri és conegut pel seu esperit de lluita dels anys 60 i 70, moment en que Bellvitge es plantejava com un barri dormitori però on els seus veïns, vinguts de tots els racons d’Espanya, exigien alguna cosa més. De fet, el conjunt d’entrevistes realitzades a data d’avui ens mostren com es tracta d’un barri amb un fort sentiment de pertinença i on els seus veïns expressen una visió positiva de les condicions de vida. Fora de l’estigma que pot tenir o haver tingut Bellvitge, s’hi viu bé segons els seus habitants, sobretot perquè hi ha una àmplia oferta d’equipaments i serveis, parcs i espai públic.
De la lluita veïnal històrica se’n deriva un teixit associatiu on l’Associació de Veïns de Bellvitge apareix com un dels elements articuladors de la vida del barri i també d’interlocució amb l’administració.
Però com es viu la crisi en aquest barri de l’Hospitalet? A primera vista, sembla que la crisi té un impacte suau (sobretot si el comparem amb altres barris estudiats en aquesta recerca, com Ciutat Meridiana i Palau-Rocafonda) i la principal explicació és a la forta presència de persones que varen arribar amb la construcció dels polígons i que eren treballadors majoritàriament qualificats d’empreses com Seat o Pegaso i que actualment compten amb una jubilació digna. Moltes d’aquestes persones, a més a més, tenen avui el seu habitatge en propietat, sense deutes amb els bancs, la qual cosa fa que els dos principals factors d’exclusió social durant la crisi (l’exclusió laboral i residencial) tinguin menor incidència en aquest barri.
No obstant això, si filem més prim, trobem indicis de que la crisi també està present a Bellvitge i que aquesta es viu portes endins, on ha augmentat la solidaritat familiar. Molts dels fills que varen marxar de Bellvitge durant la bombolla immobiliària busquen el recolzament dels seus pares o avis tan per ocupar-se del néts com per compartir habitatge i així minorar les despeses familiars. Bellvitge compta, per tant, amb un bon matalàs familiar que amortitza alguns dels efectes de la crisi per a les generacions més joves.
Pel que fa a les respostes a la crisi, tot i que aquestes són més subtils o discretes que en altres barris com Ciutat Meridiana, Bellvitge està canviant i cadascú començar a adoptar un nou rol, començant pels jubilats, però també algunes entitats o grups de veïns i veïnes que palpen la necessitat de crear espais solidaris per aquells que ho necessiten més. Ara més que mai cal recuperar el valor de la solidaritat per reforçar la cohesió social del barri. No tenim espai aquí per esmentar totes les iniciatives en marxa, però hi trobem des del banc d’aliments de La Fundació la Vinya, fins als projectes solidaris de l’Associació Educativa Nou Quitxalles (Club del Pirates Solidaris i el Despacho Social), passant per un grup de mares que han decidit organitzar-se per intercanviar roba, o el projecte Reciclart-e que fomenta la re-utilització d’aquells electrodomèstics o mobles que els veïns llencen.
Es tracten doncs de petites llavors que busquen recuperar l’esperit, de solidaritat i de lluita per allò comú, un esperit que segons alguns s’havia anat perdent en anys anteriors.
per Nicolás Barbieri
Civitas Fracta va ser el nom amb què es coneixia l’actual Mataró durant l’Edat Mitjana, molt probablement en referència a la seva divisió amb els corresponents nuclis de població. Molts anys després, el 1968, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va publicar al setmanari Tele/Estel un article titulat “Mataró, ciutat trencada”, que feia referència als greus dèficits urbanístics dels barris perifèrics i la seva desconnexió física i social del centre de la ciutat.
Des de l’arribada de la democràcia, governs municipals i societat civil van treballar (cadascú amb el seu accent) en la necessitat d’unir les peces de la ciutat. Alguns trencaments es van superar; d’altres, i molt especialment en el context actual de crisi, resten pendents.
Parc de Rocafonda. Foto: Jordi Merino, Ajuntament de Mataró
Els barris de Rocafonda i El Palau neixen a partir de la dècada de 1950 amb l’arribada d’immigrants sobretot del sud de l’Estat així com de població de la ciutat que s’emancipava i que cercava habitatges amb equipaments de la llar que el centre no disposava. Construïts sense planificació i ordenació de les institucions, encara avui aquests barris pateixen les conseqüències d’aquell urbanisme caòtic i especulatiu. Es tracta de barris densament poblats, amb problemes de qualitat constructiva dels edificis (molts sense ascensor), carrers angostos, voreres estretes i, fins fa poc temps, manca d’equipaments i infraestructures.
Els anys de l’expansió econòmica i la bombolla immobiliària van ser per a Rocafonda i El Palau els anys en què part dels seus habitants van decidir marxar a viure a altres indrets de la ciutat. Alhora, aquests barris van experimentar l’arribada de població d’origen immigrant, sobretot (encara que no exclusivament) del nord d’Àfrica. Aquest procés es va intensificar entre els anys 2003 i 2007, quan van arribar als barris més del 25% dels seus residents. Així doncs, actualment el 32% dels habitants de Rocafonda i el 38% d’El Palau van néixer fora de l’Estat, el doble del que succeeix per al conjunt de Mataró. És en aquests temps quan es configura un dels reptes més importants d’aquests barris: evitar l’aïllament social i cultural així com gestionar-hi la convivència. L’estigmatització del barri suposa un nou efecte de trencament amb la resta de la ciutat.
Una imatge del projecte Totes plegades, Associació de Veïns de Rocafonda. Foto: Jordi Merino, Ajuntament de Mataró
Durant la dècada de 2000, primer amb el Pla Integral de Rocafonda-El Palau i després amb el desplegament de la llei de barris, les administracions van destinar recursos en polítiques de rehabilitació, sobretot de caràcter urbanístic. La construcció del Parc de Rocafonda, la recuperació de Parc del Palau, la creaciód’una biblioteca pública a l’edifici de l’antic Escorxador o la reordenació de determinats carrers van ser algunes de les intervencions més significatives. En aquesta trajectòria, la implicació de determinades persones amb responsabilitat tècnica i política així com del moviment veïnal i associatiu va fer possible avançar en l’objectiu d’evitar que s’agreugi el procés de segregació urbana. Tanmateix, la combinació de la crisi econòmica, les polítiques de reducció de dèficit i les dificultats financeres dels ajuntaments han fet visible els efectes de la segregació socio-espacial.
Avui, la taxa d’atur entre la població de Rocafonda i El Palau supera el 32%. Entre la població d’origen estranger, arriba al 43%. L’augment dels processos de desnonaments és molt visible, amb conseqüències com el creixement notable del parc d’habitatges buits, la necessitat de les famílies d’agrupar unitats familiars en un sol habitatge, els casos de sub-arrendaments i l’augment del fenomen de la ocupació de pisos propietats d’entitats bancàries i financeres. En alguns casos, aquest procés ha generat conflictes en determinades comunitats de veïns. L’estigmatització del barri, prèvia a la crisi, resulta encara més evident. En aquest context, no és poc significatiu que a les darreres eleccions municipals de 2011, Plataforma per Catalunya hagi obtingut el 15% dels vots del barri de Rocafonda.
Ara bé, la tradició participativa de Rocafonda, amb un teixit associatiu i cultural històricament present, ha generat des de fa temps respostes significatives per als reptes del barri. En alguns casos, aprofitant sinergies positives amb persones i organismes de l’administració municipal. S’han desenvolupat iniciatives amb l’objectiu de lluitar contra l’estigmatització, reforçar la cohesió social, mantenir l’obertura del barri a la ciutat i construir una identitat comuna.
Alumnes de l’Escola Germanes Bertomeu i del projecte 4 cordes en un concert a les festes de Rocafonda. Foto: Nicolás Barbieri
Així doncs, entre els diferents exemples actuals, trobem el projecte “4 cordes” a l’Escola Germanes Bertomeu. Es tracta d’una iniciativa on, a través de l’aprenentatge musical, els infants desenvolupen competències diverses, tot fomentant la cooperació entre l’escola, les famílies i altres agents en l’entorn del barri. Per la seva banda, des de l’Associació de Veïns de Rocafonda, i particularment la seva vocalia de dones, es desenvolupa des de fa gairebé deu anys el projecte “Totes plegades”, una iniciativa d’acollida i convivència de dones al barri. Un barri on també destaca l’acció d’entitats de caràcter cultural, d’organitzacions de persones immigrades, d’entitats d’àmbit social i religiós o de plataformes de reivindicació de drets.
Tanmateix, si molts d’aquests projectes han aconseguit empoderar i transformar en part la situació de determinats col·lectius, també resulta evident que el teixit associatiu està patint igualment l’impacte de la crisi. Algunes respostes que estableixen lligams de solidaritat no són suficients per fer front a problemàtiques (com ara en relació a l’habitatge) que continuen requerint actuacions de caràcter integral.
Tal i com us vam anunciar al twitter del projecte @BarrisCrisi, la setmana passada vam dur a terme entrevistes amb el president i un vicepresident de l’associació de veïns i també amb el Regidor del barri de Pardinyes. Totes dues entrevistes ens van aportar informació molt similar. Quan es fa recerca això és una bona senyal, ja que aporta validesa a les afirmacions d’una i altra entrevista, però, per altra banda, sempre ens agrada extreure coses noves, discursos contraposats que ens aportin major riquesa.
En aquest post farem una breu exposició de quins són els motius que expliquen la capacitat cívica del barri de Pardinyes. En les entrevistes hem pogut constatar que al barri hi ha un fort treball en xarxa entre les més de 100 entitats existents. A més, a diferència d’altres barris de Lleida, no vam identificar bàndols oposats en les entitats, sinó que totes, malgrat puguin tenir conflictes puntuals, s’articulen al voltant de l’associació de veïns. El fet de que hi hagi conflictes no és un punt negatiu –sempre que no desencadenin divorcis irreconciliables- sinó que força als diversos actors a debatre, negociar, relacionar-se i posar-se d’acord. El conflicte i, sorbetot, la seva resolució reforcen els llaços i els vincles comunitaris.
Però, quins són els factors que permeten que el barri tingui una important capacitat cívica? D’on ve la força i paper central de l’associació de veïns? S’afirma que al barri hi ha un sentiment de pertinença molt fort, hi ha molt orgull de barri. Avui en dia, les persones del barri de Paridnyes encara diuen “me’n vaig a Lleida”, com si la ciutat i el barri fossin coses diferents, i ho són. Bàsicament s’explica per tres motius:
Actualment el barri disposar de molts equipaments (alguns únics a la ciutat) i una bona connexió amb la ciutat de Lleida. Piscines públiques, gimnàs municipal, pavelló, skatepark, camp de futbol de gespa, la Mitjana, escoles i instituts, circuit de cotxes teledirigits, club de tir amb arc, rocòdroms, club de piragüisme, les festes de barri més populars de la ciutat, etc. Tot són fruit de les reivindicacions de l’associació de veïns que li han aportat molta legitimitat i visibilitat entre els habitants del barri i la ciutat en general.
Durant els anys de bombolla immobiliària, el barri també va créixer. Al ser, però, un barri de les afores, els preus dels pisos eren inferiors als d’altres zones de Lleida. Això va generar que nombroses parelles joves anessin a viure al barri atrets pels baixos preus i els bons serveis existents, juntament amb persones nouvingudes que volien prosperar i marxar de barris molts més degradats com el Casc Antic.
Aquests factors han generat una combinació d’èxit a nivell demogràfic i sociològic al barri: als antics habitants obrers i lluitadors -amb un fort vincle comunitari- s’hi sumen nouvinguts amb ganes d’integració i parelles joves de classes mitges. Això fa que els nous habitants del barri s’hagin integrat de seguida a les dinàmiques associatives preexistents. Aquest és el cas d’un dels vicepresidents d’Orvepard (l’associació de veïns), que va anar a viure al barri des del centre, atret per les bones condicions del barri, i s’ha trobat un entorn molt dinàmic i amb entitat pròpia, fins al punt d’esdevenir vicepresident de l’associació de veïns.
Més endavant analitzarem el paper d’Orvepard com el “pal de paller” de totes les entitats del barri. Segons ens expliquen, el seu èxit és ser un pal de paller que dóna llibertat total a totes les entitats, però que coordina i posa d’acord quan cal treballar en xarxa.
Barris i Crisi 