Ciutat Meridiana resisteix

Ismael Blanco

Si ens fixem només en les dades estadístiques, arribem a la conclusió que el barri de Ciutat Meridiana, en el districte de Nou Barris de Barcelona, és un autèntic polvorí. El 40% dels 10.832 residents de Ciutat Meridiana han nascut a l’estranger (en contrast amb el 20,9% del districte i el 21,5% del conjunt de la ciutat). Només un 4,4% de les persones que hi viuen tenen estudis superiors (per un 10,1 en el districte i un 24,9 a la ciutat). El barri concentra una de les taxes d’atur registrat més elevades de la ciutat (un 19%, pel 10,2 de Barcelona). En correspondència, Ciutat Meridiana s’ubica entre els 5 barris amb menor renda familiar de Barcelona, un 49% respecte la mitjana, només superada per avall per Trinitat Nova, Baró de Viver i Can Peguera. Darrerament, Ciutat Meridiana ha destacat també per ser un dels barris de l’estat espanyol amb més casos de desnonaments. Tot i que no hi ha dades oficials disponibles, algunes notícies aparegudes a principis de 2012 indicaven que hi havia pendents 400 execucions hipotecàries i que ja se n’havien produït 300, el que representava que un de cada cinc habitatges (3.670 en total, segons el cens municipal) estava afectat per un procés d’aquest tipus. Només en el carrer Perafita, es van produir 25 desnonaments durant el 2011.

Continua llegint

Anuncis

Bellvitge davant la crisi. No tot són males notícies.

per Charlotte Fernández

Bellvitge és un barri situat a l’extrem sud-est de la ciutat de l’Hospitalet fent frontera amb el barri del Centre i amb el barri de Gornal mitjançant les vies del tren. Bellvitge també es troba delimitat per la Gran Via per sota i per l’enllaç entre la Ronda Litoral i la Ronda de Dalt de la banda del riu Llobregat. Pertany al districte VI i actualment té 25.528 habitants (2012).

mapa

El barri és conegut pel seu esperit de lluita dels anys 60 i 70, moment en que Bellvitge es plantejava com un barri dormitori però on els seus veïns, vinguts de tots els racons d’Espanya, exigien alguna cosa més. De fet, el conjunt d’entrevistes realitzades a data d’avui ens mostren com es tracta d’un barri amb un fort sentiment de pertinença i on els seus veïns expressen una visió positiva de les condicions de vida. Fora de l’estigma que pot tenir o haver tingut Bellvitge, s’hi viu bé segons els seus habitants, sobretot perquè hi ha una àmplia oferta d’equipaments i serveis, parcs i espai públic.

Espaipublic2_Bellvitge

IMG_9337

Equipaments_biblioteca_Bellvitge

De la lluita veïnal històrica se’n deriva un teixit associatiu on l’Associació de Veïns de Bellvitge apareix com un dels elements articuladors de la vida del barri i també d’interlocució amb l’administració.

Però com es viu la crisi en aquest barri de l’Hospitalet? A primera vista, sembla que la crisi té un impacte suau (sobretot si el comparem amb altres barris estudiats en aquesta recerca, com Ciutat Meridiana i Palau-Rocafonda) i la principal explicació és a la forta presència de persones que varen arribar amb la construcció dels polígons i que eren treballadors majoritàriament qualificats d’empreses com Seat o Pegaso i que actualment compten amb una jubilació digna. Moltes d’aquestes persones, a més a més, tenen avui el seu habitatge en propietat, sense deutes amb els bancs, la qual cosa fa que els dos principals factors d’exclusió social durant la crisi (l’exclusió laboral i residencial) tinguin menor incidència en aquest barri.

No obstant això, si filem més prim, trobem indicis de que la crisi també està present a Bellvitge i que aquesta es viu portes endins, on ha augmentat la solidaritat familiar. Molts dels fills que varen marxar de Bellvitge durant la bombolla immobiliària busquen el recolzament dels seus pares o avis tan per ocupar-se del néts com per compartir habitatge i així minorar les despeses familiars. Bellvitge compta, per tant, amb un bon matalàs familiar que amortitza alguns dels efectes de la crisi per a les generacions més joves.

Pel que fa a les respostes a la crisi, tot i que aquestes són més subtils o discretes que en altres barris com Ciutat Meridiana, Bellvitge està canviant i cadascú començar a adoptar un nou rol, començant pels jubilats, però també algunes entitats o grups de veïns i veïnes que palpen la necessitat de crear espais solidaris per aquells que ho necessiten més. Ara més que mai cal recuperar el valor de la solidaritat per reforçar la cohesió social del barri. No tenim espai aquí per esmentar totes les iniciatives en marxa, però hi trobem des del banc d’aliments de La Fundació la Vinya, fins als projectes solidaris de l’Associació Educativa Nou Quitxalles (Club del Pirates Solidaris i el Despacho Social), passant per un grup de mares que han decidit organitzar-se per intercanviar roba, o el projecte Reciclart-e que fomenta la re-utilització d’aquells electrodomèstics o mobles que els veïns llencen.

Es tracten doncs de petites llavors que busquen recuperar l’esperit, de solidaritat i de lluita per allò comú, un esperit que segons alguns s’havia anat perdent en anys anteriors.

Rocafonda-El Palau: superant la ciutat trencada?

per Nicolás Barbieri

@BarbieriMuttis

Civitas Fracta va ser el nom amb què es coneixia l’actual Mataró durant l’Edat Mitjana, molt probablement en referència a la seva divisió amb els corresponents nuclis de població. Molts anys després, el 1968, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va publicar al setmanari Tele/Estel un article titulat “Mataró, ciutat trencada”, que feia referència als greus dèficits urbanístics dels barris perifèrics i la seva desconnexió física i social del centre de la ciutat.

Des de l’arribada de la democràcia, governs municipals i societat civil van treballar (cadascú amb el seu accent) en la necessitat d’unir les peces de la ciutat. Alguns trencaments es van superar; d’altres, i molt especialment en el context actual de crisi, resten pendents.

Parc de Rocafonda. Foto: Jordi Merino, Ajuntament de Mataró

Parc de Rocafonda. Foto: Jordi Merino, Ajuntament de Mataró

Els barris de Rocafonda i El Palau neixen a partir de la dècada de 1950 amb l’arribada d’immigrants sobretot del sud de l’Estat així com de població de la ciutat que s’emancipava i que cercava habitatges amb equipaments de la llar que el centre no disposava. Construïts sense planificació i ordenació de les institucions, encara avui aquests barris pateixen les conseqüències d’aquell urbanisme caòtic i especulatiu. Es tracta de barris densament poblats, amb problemes de qualitat constructiva dels edificis (molts sense ascensor), carrers angostos, voreres estretes i, fins fa poc temps, manca d’equipaments i infraestructures.

Els anys de l’expansió econòmica i la bombolla immobiliària van ser per a Rocafonda i El Palau els anys en què part dels seus habitants van decidir marxar a viure a altres indrets de la ciutat. Alhora, aquests barris van experimentar l’arribada de població d’origen immigrant, sobretot (encara que no exclusivament) del nord d’Àfrica. Aquest procés es va intensificar entre els anys 2003 i 2007, quan van arribar als barris més del 25% dels seus residents. Així doncs, actualment el 32% dels habitants de Rocafonda i el 38% d’El Palau van néixer fora de l’Estat, el doble del que succeeix per al conjunt de Mataró. És en aquests temps quan es configura un dels reptes més importants d’aquests barris: evitar l’aïllament social i cultural així com gestionar-hi la convivència. L’estigmatització del barri suposa un nou efecte de trencament amb la resta de la ciutat.

Una imatge del projecte Totes plegades, Associació de Veins de Rocafonda

Una imatge del projecte Totes plegades, Associació de Veïns de Rocafonda. Foto: Jordi Merino, Ajuntament de Mataró

Durant la dècada de 2000, primer amb el Pla Integral de Rocafonda-El Palau i després amb el desplegament de la llei de barris, les administracions van destinar recursos en polítiques de rehabilitació, sobretot de caràcter urbanístic. La construcció del Parc de Rocafonda, la recuperació de Parc del Palau, la creaciód’una biblioteca pública a l’edifici de l’antic Escorxador o la reordenació de determinats carrers van ser algunes de les intervencions més significatives. En aquesta trajectòria, la implicació de determinades persones amb responsabilitat tècnica i política així com del moviment veïnal i associatiu va fer possible avançar en l’objectiu d’evitar que s’agreugi el procés de segregació urbana. Tanmateix, la combinació de la crisi econòmica, les polítiques de reducció de dèficit i les dificultats financeres dels ajuntaments han fet visible els efectes de la segregació socio-espacial.

Avui, la taxa d’atur entre la població de Rocafonda i El Palau supera el 32%. Entre la població d’origen estranger, arriba al 43%. L’augment dels processos de desnonaments és molt visible, amb conseqüències com el creixement notable del parc d’habitatges buits, la necessitat de les famílies d’agrupar unitats familiars en un sol habitatge, els casos de sub-arrendaments i l’augment del fenomen de la ocupació de pisos propietats d’entitats bancàries i financeres. En alguns casos, aquest procés ha generat conflictes en determinades comunitats de veïns. L’estigmatització del barri, prèvia a la crisi, resulta encara més evident. En aquest context, no és poc significatiu que a les darreres eleccions municipals de 2011, Plataforma per Catalunya hagi obtingut el 15% dels vots del barri de Rocafonda.

Ara bé, la tradició participativa de Rocafonda, amb un teixit associatiu i cultural històricament present, ha generat des de fa temps respostes significatives per als reptes del barri. En alguns casos, aprofitant sinergies positives amb persones i organismes de l’administració municipal. S’han desenvolupat iniciatives amb l’objectiu de lluitar contra l’estigmatització, reforçar la cohesió social, mantenir l’obertura del barri a la ciutat i construir una identitat comuna.

4 cordes, música i comunitat a l'Escola Germanes Bertomeu

Alumnes de l’Escola Germanes Bertomeu i del projecte 4 cordes en un concert a les festes de Rocafonda. Foto: Nicolás Barbieri

Així doncs, entre els diferents exemples actuals, trobem el projecte “4 cordes” a l’Escola Germanes Bertomeu. Es tracta d’una iniciativa on, a través de l’aprenentatge musical, els infants desenvolupen competències diverses, tot fomentant la cooperació entre l’escola, les famílies i altres agents en l’entorn del barri. Per la seva banda, des de l’Associació de Veïns de Rocafonda, i particularment la seva vocalia de dones, es desenvolupa des de fa gairebé deu anys el projecte “Totes plegades”, una iniciativa d’acollida i convivència de dones al barri. Un barri on també destaca l’acció d’entitats de caràcter cultural, d’organitzacions de persones immigrades, d’entitats d’àmbit social i religiós o de plataformes de reivindicació de drets.

Tanmateix, si molts d’aquests projectes han aconseguit empoderar i transformar en part la situació de determinats col·lectius, també resulta evident que el teixit associatiu està patint igualment l’impacte de la crisi. Algunes respostes que estableixen lligams de solidaritat no són suficients per fer front a problemàtiques (com ara en relació a l’habitatge) que continuen requerint actuacions de caràcter integral.

Mesurant la segregació urbana o quan allò notori pot amagar allò també rellevant

El cas de l’evolució de la segregació urbana a Catalunya dels estrangers, 2001- 2011

@edjihe

La segregació urbana és un fenomen de tal abast i complexitat que en el darrer mig segle s’han desenvolupat un nombre molt important d’indicadors que intenten mesurar la seva magnitud, des que el 1955 el matrimoni Duncan(1)  publiqués el seu ja famós índex de segregació (IS). No és aquí el lloc de fer-ne una discussió de detall, per bé que a la recerca tractarem la qüestió.

Aquesta entrada pretén, amb tot, abordar la discussió sobre les mesures de la segregació des d’una perspectiva no tant estrictament tècnica com de les implicacions interpretatives. En absència, fins el moment, d’una aproximació agregada al fenomen, la segregació urbana es mesura mitjançant la distribució urbana d’una variable, habitualment una característica de la població (nivell formatiu, renda personal, nacionalitat,…) que per hipòtesi es suposa distribuïda de forma desigual en el territori. Aquesta distribució desigual expressaria la segregació en aquell aspecte. Es construeixen així uns índexs que evoquen, poc o molt, el conegut índex de Gini.

En el marc del projecte de recerca en curs hem contrastat alguns d’aquests indicadors i volem comentar ara les seves limitacions, en particular quan, com és el nostre cas, hi ha la característica d’abastar el conjunt d’un territori i, també, identificar àrees urbanes concretes que expressin la segregació. Ens ajudarem pel següent gràfic, que mostra les funcions de densitat de la proporció d’estrangers en les seccions censals de Catalunya per als anys 2001 i 2011.

CorvesEstr

A primera vista es comprova el que tots ja sabem: entre 2001 i 2011 el pes dels residents estrangers es va més que triplicar, i en el darrer any un nombre significatiu de seccions van assolir una proporció d’estrangers elevadíssima. Semblaria obvi afirmar que la segregació va augmentar.

Cognitivament estem sobretot acostumats a pensar en termes de distància a la mitjana, establerta aquesta darrera com la distribució ideal. Tanmateix no és tant obvi com mesurar la segregació, la seva evolució, i encara menys la seva caracterització. Per exemple, l’any 2011 la secció amb més alta proporció d’estrangers en té un 71,04%, molt més lluny de la mitjana catalana del 15,74% que les 14 seccions que no en tenen cap, d’estranger. Què ens indica més segregació? És la mateixa segregació? I el comportament de la resta de més de 5000 seccions de Catalunya?

Per respondre a totes aquestes preguntes hem dibuixat en el gràfic les funcions de densitat normals, aproximades a partir d’una distribució de Poisson construïda sobre la mitjana poblacional de la variable. I la recerca examinarà, si més no, quatre aspectes:

i) Compararà les dispersions globals de les funcions de densitat reals amb les aproximacions normals per a cada any, com a mesura global de segregació, prenent com a referència l’índex espaial utilitzat per Maurin (2)

ii) Establirà l’evolució temporal de la comparació anterior, com a mesura dels canvis agregats en la segregació

ii) Examinarà el volum de seccions que es situen per sobre de la corba normal, habitualment en els extrems de la funció.

iii) Identificarà les àrees urbanes d’aquestes darreres seccions.

iv) Analitzarà l’evolució temporal de les àrees urbanes identificades en l’anterior.

Només per anar fent boca: la segregació urbana a Catalunya mesurada per la distribució espaial dels estrangers hauria augmentat en el període més d’un 30%. El nombre de seccions en els dos decils extrems de la distribució ha augmentat en prop de 900 seccions, passant de 2.200 a 3100 seccions en els decils extrems. Pensi’s que el decil ‘normal’ fora d’unes 500 seccions per extrem: hi ha més de 2.000 seccions amb uns valors anormalment alts o baixos de residents estrangers. D’aquestes, en el 2011, hi ha 1.400 que són seccions on trobem una proporció menor d’estrangers de la que ens indicaria la corba normal.

Vaja, que a vegades allò més notori, l’elevada concentració d’estrangers en determinades zones urbanes, pot amagar fenòmens molt rellevants: la creixent segregació urbana dels autòctons en el país.

Notes:

(1) Duncan, O.D.; Duncan, B. A (1955) Methodological analysis of segregation indexes, in American Sociological Review, vol. 41, p. 210-217

(2) Maurin, E. (2004) Le ghetto français. Enquête sur le séparatisme social. Paris: Seuil e La République des Idées

Barris i Crisi continúa fent via

Després de més de 3 mesos de feina, el projecte Barris i Crisi obre una nova etapa. Fins el moment, hem avançat en les següents activitats:

a) La concreció del pla de treball dels dos subprojectes. El subprojecte de segregació urbana seguirà les següents etapes: 1) anàlisi dels impactes de la crisi en les dinàmiques de segregació urbana a Catalunya; 2) anàlisi de l’evolució específica dels barris amb Pla de Barris; 3) valoració del procés de implementació de la Llei de Barris; 4) anàlisi de l’evolució del comportament electoral dels barris i municipis desafavorits. El subprojecte d’innovació social, per la seva banda, s’estructurarà en les següents fases: 1) elaboració del marc teòric-conceptual de l’estudi; 2) elaboració d’un mapa d’experiències d’innovació social a Catalunya; 3) realització dels estudis de cas (a nivell de barri); 4) procés de Recerca-Acció en un barri (per determinar)

Continua llegint

Acte de presentació dels projectes Recercaixa 2012

El divendres 22 de febrer es va celebrar l’acte de presentació dels 25 projectes finançats en el marc del Programa Recercaixa 2012, entre ells el nostre projecte “Barris desafavorits davant de la crisi: segregació urbana, innovació social i capacitat cívica”. Els responsables dels projectes vàrem rebre un diploma de mans de Ferran Sancho, President de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, i de Jaume Lanaspa, Director General de la Fundació “La Caixa”. En l’acte, es va remarcar el caràcter altament competitiu de la convocatòria, on s’hi van presentar 369 sol·licituds. El llistat definitiu de projectes concedits el podeu trobar aquí.