“Barris i Crisi” al CEIP Mestre Morera (Ciutat Meridiana)

Ismael Blanco i Ernesto Morales

29 de novembre de 2013. 50 nens i nenes de 5è i 6è de primària al gimnàs del CEIP Mestre Morera, preparats per escoltar les explicacions de dos investigadors de la UAB sobre un estudi que parla del seu barri (i d’altres barris similars), de com s’ha vist afectat per la crisi, i de com la gent s’organitza per generar respostes a aquesta situació. Aclarit que no som investigadors de laboratori, sinó que el que estudiem són fenòmens socials i que la conversa és la nostra principal eina de treball, comencem l’explicació amb una història. La història d’una selva que pateix una gran sequera, davant la qual el lleó decideix construir un dic de contenció per assegurar-se la disponibilitat d’aigua, impedint-ne l’accés a la resta d’animals. El petit colibrí emprèn el camí cap a la presa d’aigua i amb el seu petit bec transporta la poca aigua que pot cap a la resta d’animals. Agraïts, però preocupats per la integritat física del colibrí, els animals l’animen a deixar-ho estar. L’esclat d’un incendi, però, els obliga a tots a actuar. Junts, fan caure el dic del lleó, aconseguint que l’aigua arribi un altre cop a tothom.

La història ens parla de la crisi (la sequera), de com els més poderosos (els lleons) aprofiten l’avinentesa per fer-se amb el control dels béns comuns (l’aigua), i de com la resistència i la transformació d’aquesta realitat només es pot produir a través de l’acció valenta de les persones (com el colibrí) i, sobretot, a través de l’acció col·lectiva (entre tots els animals).

CEIP-Morera-IGOP

Comencem preguntant-los-hi per la crisi. Mans aixecades. Tots volen parlar. Les seves respostes expressen una preocupant capacitat d’anàlisi sociològica. Ens parlen de les persones que es queden sense feina; de les famílies que no poden pagar l’hipoteca, ni l’aigua, ni la llum; de les persones que són expulsades de casa seva (tots saben què són els “desnonaments”); de com moltes families es veuen obligades a ocupar els pisos on viuen; ens parlen de la fam, i de la carència de béns bàsics; però també denuncien que no tothom es veu igualment afectat per la crisi; els hi costa entendre perquè els bancs els fan fora de casa quan els pares perden la feina (“per què ho fan si quan els bancs donen un préstec ja hi guanyen molts diners?”); es queixen que s’apliquen retallades als serveis dels que en depèn la gent més necessitada, però que continúa havent-hi diners per aquells que més en tenen.

CEIP Morera 004

El lector pensarà que exagerem, que posem en boca d’ells les nostres idees preconcebudes. En absolut. Aquests nens s’han fet sociòlegs i adults per la força, amb 10 i 11 anys. Ens parlen de la crisi com si la patissin els altres, però en realitat ens estan parlant d’ells, del que probablement viuen a casa seva cada cop que tornen de l’escola. La directora del centre ens parla de les necessitats entre el seu alumnat, de com el menjador escolar s’ha convertit en l’únic àpat diàri que fan molts d’aquests infants. La pràctica totalitat dels alumnes que es queden a menjar a l’escola ho fan gràcies a una beca menjador.

Continuem explicant-los-hi que, davant d’aquesta situació, les persones protesten, reivindiquen, i s’ajuden les unes a les altres. Ara més que mai. No és res nou per a ells, ja que viuen en un barri on es concentren els problemes, però també les actuacions solidàries i de protesta. Un nen expressa que està cansat de tanta cridòria, i que li agradaria viure en un barri més “normal”. Posa com a exemple Bellvitge, on hi viu la seva àvia. Un altre, que també coneix aquest barri de l’Hospitalet (curiosament, molts el coneixen de primera mà), el corregeix: li explica que en aquest barri els veïnat sempre ha sortit molt al carrer, i que moltes de les coses que ara tenen, (jardins, parcs, espais per jugar) les van aconseguir els veïns fent xivarri.

Aprofitem per fer-los-hi cinc cèntims de la història de Ciutat Meridiana. Com la resta de barris que estem estuidant, Ciutat Meridiana és un barri nascut en els 70 per acollir persones immigrades d’altres parts de l’estat espanyol. Ho tenen clar. Tothom en aquest barri és “immigrant”. Alguns són fills dels fills d’immigrants dels anys 60. Altres ho són de la immigració més recent. La directora sentencia: “el 100 per cent dels alumnes d’aquesta classe són fills d’immigrants”. Aquest és un tema important a l’escola, on s’hi van donar molts conflictes racistes. La feina de l’escola ha estat incomensurable. De racisme, a l’escola, ja no n’hi ha més. No és l’únic èxit d’aquest centre. De projectes solidaris i per a la cohesió social, en té molts.

La directora del centre, la Noemi Rocabert, és potser qui més s’assembla al petit colibrí del conte amb el que hem començat l’exposició. No és una mestra qualsevol. Això es fa palès des del moment en que comences a parlar amb ella. Tota una funcionaria, sí, una servidora pública absolutament compromesa amb la seva feina que ha traslladat i comparteix aquest esperit amb el seu equip docent, dedicada amb totes les seves energies (que en són moltes) a la millora educativa i social del seu alumnat. La Noemi ha investigat sobre la història de Ciutat Meridiana, i complementa les nostres explicacions amb algunes anècdotes que expressen bé els orígens d’aquest barri humil: en els inicis, el centre Mestre Morera no tenia clavegueram, i aquest només es va aconseguir gràcies a la campanya reivindicativa de les famílies de l’escola, que portaven orinals en senyal de protesta; el veïnat va organitzar un concurs a veure qui caçava la rata més gran, per tal de reivindicar la desratització del barri;  un veí del barri segrestà un autobús i el conduí cap a Ciutat Meridiana, per tal de demostrar que per allí sí que hi podien circular els autobusos. Ciutat Meridiana era fins llavors un aïllat, només connectat amb la resta de la ciutat per un tren de la RENFE amb molt baixa freqüència. Avui aquest esperit de lluita i solidaritat continua, i són els nens qui ens posen exemples: la gent que evita els desnonaments, les persones que col·laboren en els bancs d’aliments, la gent de l’associació de veïns a qui pots anar a explicar els teus problemes, o els seus padrins, persones que estan desenvolupant activitats  o donant suport econòmic a l’escola per a que tots els infants tinguin accés a uns bens bàsics que l’administració no està proveint.

CEIP Morera 008

Aquesta història de les lluites veïnals, de fet, ha estat una constant en el barri, i gràcies a elles, les millores han estat significatives. La biblioteca o el metro són exemples que ningú no ens discuteix. Les escales mecàniques ja són una altra història. El “Papa Mòbil”, l’ascensor que transita per una de les pendents més fortes del barri, “sempre està espatllat”, es queixen els alumnes. Els sociòlegs podem caure fàcilment en una visió romàntica de les lluites col·lectives per a la millora urbana. Davant d’aquesta visió idealitzada, el nen que reclamava poder viure en un barri més “normal”, “sense tanta cridòria”, ens fa reflexionar. No hauria de ser tot tant complicat. En això, precisament, consisteixen els sentiments ambivalents que el veïnat expressa cap el seu propi barri: orgull per haver sigut part activa en la seva construcció i la seva millora; esgotament i desesperació al constatar que no hi ha res que s’assoleixi de manera “normal”, sinó que tot ha de ser assolit per la via de la reivindicació. En la dictadura i en la democràcia. El canvi no ha estat tant radical.

CEIP-morera-THANKSEls problemes de Ciutat Meridiana tenen molt a veure amb la seva ubicació, darrere de les muntanyes de Collserola, envoltada d’autopistes, vies de tren i el polígon de Can Cuyàs. A Ciutat Meridiana, els hi expliquem, acaba la ciutat de Barcelona. “Millor dit, a Ciutat Meridiana comença la ciutat”, ens corregeix un menut de 10 anys. Aquest és el canvi de xip que aquest barri necessita. Ciutat Meridiana és un barri històricament oblidat, i les millores aconseguides en els darrers anys gràcies a les lluites i reivindicacions veïnals no van ser suficients per afrontar les problemàtiques sorgides amb l’esclat de la bombolla immobiliària. Els efectes de la crisi estan sent devastadors en aquest barri, potser més que no pas en qualsevol altre lloc de la ciutat. Però Ciutat Meridiana també té l’oportunitat d’esdevenir una “nova àrea de centralitat”, per utilitzar els termes que tant agraden a l’Ajuntament. Una àrea de centralitat en el camp de la innovació per a la transformació social i urbana. Ciutat Meridiana és un barri solidari i reivindicatiu, i aquest és un valor que en el context de la crisi ha esdevingut fonamental. Ara només cal que les administracions l’acompanyin: que no retallin més els seus serveis; que no reprimeixin més la seva població; que incrementin els recursos per donar resposta a les necessitats existents; que afavoreixin i que recolzin les iniciatives veïnals. Tot perquè aquest barri, on la ciutat comença, esdevingui un espai d’oportunitats per als seus infants.

 

Advertisements

Un pensament sobre ““Barris i Crisi” al CEIP Mestre Morera (Ciutat Meridiana)

  1. Retroenllaç: Proposta educativa per treballar els desnonaments i altres efectes de la crisi amb infants de 10 i 11 anys | Educació Transformadora

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s