Rocafonda-El Palau (Mataró)

per Nicolás Barbieri

Civitas Fracta va ser el nom amb què es coneixia l’actual Mataró durant l’Edat Mitjana, molt probablement en referència a la seva divisió amb els corresponents nuclis de població. Molts anys després, el 1968, el periodista Josep Maria Huertas Claveria va publicar al setmanari Tele/Estel un article titulat “Mataró, ciutat trencada”, que feia referència als greus dèficits urbanístics dels barris perifèrics i la seva desconnexió física i social del centre de la ciutat.

Des de l’arribada de la democràcia, governs municipals i societat civil van treballar (cadascú amb el seu accent) en la necessitat d’unir les peces de la ciutat. Alguns trencaments es van superar; d’altres, i molt especialment en el context actual de crisi, resten pendents.

Parc de Rocafonda. Foto: Jordi Merino, Ajuntament de Mataró

Els barris de Rocafonda i El Palau neixen a partir de la dècada de 1950 amb l’arribada d’immigrants sobretot del sud de l’Estat així com de població de la ciutat que s’emancipava i que cercava habitatges amb equipaments de la llar que el centre no disposava. Construïts sense planificació i ordenació de les institucions, encara avui aquests barris pateixen les conseqüències d’aquell urbanisme caòtic i especulatiu. Es tracta de barris densament poblats, amb problemes de qualitat constructiva dels edificis (molts sense ascensor), carrers angostos, voreres estretes i, fins fa poc temps, manca d’equipaments i infraestructures.

Els anys de l’expansió econòmica i la bombolla immobiliària van ser per a Rocafonda i El Palau els anys en què part dels seus habitants van decidir marxar a viure a altres indrets de la ciutat. Alhora, aquests barris van experimentar l’arribada de població d’origen immigrant, sobretot (encara que no exclusivament) del nord d’Àfrica. Aquest procés es va intensificar entre els anys 2003 i 2007, quan van arribar als barris més del 25% dels seus residents. Així doncs, actualment el 32% dels habitants de Rocafonda i el 38% d’El Palau van néixer fora de l’Estat, el doble del que succeeix per al conjunt de Mataró. És en aquests temps quan es configura un dels reptes més importants d’aquests barris: evitar l’aïllament social i cultural així com gestionar-hi la convivència. L’estigmatització del barri suposa un nou efecte de trencament amb la resta de la ciutat.

Una imatge del projecte Totes plegades, Associació de Veins de Rocafonda

Una imatge del projecte Totes plegades, Associació de Veïns de Rocafonda. Foto: Jordi Merino, Ajuntament de Mataró

Durant la dècada de 2000, primer amb el Pla Integral de Rocafonda-El Palau i després amb el desplegament de la llei de barris, les administracions van destinar recursos en polítiques de rehabilitació, sobretot de caràcter urbanístic. La construcció del Parc de Rocafonda, la recuperació de Parc del Palau, la creaciód’una biblioteca pública a l’edifici de l’antic Escorxador o la reordenació de determinats carrers van ser algunes de les intervencions més significatives. En aquesta trajectòria, la implicació de determinades persones amb responsabilitat tècnica i política així com del moviment veïnal i associatiu va fer possible avançar en l’objectiu d’evitar que s’agreugi el procés de segregació urbana. Tanmateix, la combinació de la crisi econòmica, les polítiques de reducció de dèficit i les dificultats financeres dels ajuntaments han fet visible els efectes de la segregació socio-espacial.

Avui, la taxa d’atur entre la població de Rocafonda i El Palau supera el 32%. Entre la població d’origen estranger, arriba al 43%. L’augment dels processos de desnonaments és molt visible, amb conseqüències com el creixement notable del parc d’habitatges buits, la necessitat de les famílies d’agrupar unitats familiars en un sol habitatge, els casos de sub-arrendaments i l’augment del fenomen de la ocupació de pisos propietats d’entitats bancàries i financeres. En alguns casos, aquest procés ha generat conflictes en determinades comunitats de veïns. L’estigmatització del barri, prèvia a la crisi, resulta encara més evident. En aquest context, no és poc significatiu que a les darreres eleccions municipals de 2011, Plataforma per Catalunya hagi obtingut el 15% dels vots del barri de Rocafonda.

Ara bé, la tradició participativa de Rocafonda, amb un teixit associatiu i cultural històricament present, ha generat des de fa temps respostes significatives per als reptes del barri. En alguns casos, aprofitant sinergies positives amb persones i organismes de l’administració municipal. S’han desenvolupat iniciatives amb l’objectiu de lluitar contra l’estigmatització, reforçar la cohesió social, mantenir l’obertura del barri a la ciutat i construir una identitat comuna.

4 cordes, música i comunitat a l'Escola Germanes Bertomeu

Alumnes de l’Escola Germanes Bertomeu i del projecte 4 cordes en un concert a les festes de Rocafonda. Foto: Nicolás Barbieri

Així doncs, entre els diferents exemples actuals, trobem el projecte “4 cordes” a l’Escola Germanes Bertomeu. Es tracta d’una iniciativa on, a través de l’aprenentatge musical, els infants desenvolupen competències diverses, tot fomentant la cooperació entre l’escola, les famílies i altres agents en l’entorn del barri. Per la seva banda, des de l’Associació de Veïns de Rocafonda, i particularment la seva vocalia de dones, es desenvolupa des de fa gairebé deu anys el projecte “Totes plegades”, una iniciativa d’acollida i convivència de dones al barri. Un barri on també destaca l’acció d’entitats de caràcter cultural, d’organitzacions de persones immigrades, d’entitats d’àmbit social i religiós o de plataformes de reivindicació de drets.

Tanmateix, si molts d’aquests projectes han aconseguit empoderar i transformar en part la situació de determinats col·lectius, també resulta evident que el teixit associatiu està patint igualment l’impacte de la crisi. Algunes respostes que estableixen lligams de solidaritat no són suficients per fer front a problemàtiques (com ara en relació a l’habitatge) que continuen requerint actuacions de caràcter integral.